Llibreries

El retrat de Dorian Grey, d’Oscar Wilde, va caure a les meves mans cap al mes de juny passat, en plena època d’exàmens (que és quan acostumen a aparèixer els llibres més enganxifosos). Me’l va deixar una companya de classe, la Lídia, que a la vegada li havia deixat un altre company, el Jorge. Arran d’aquest “mà en mà” que havia patit el llibre, vaig haver de llegir-lo ben depressa. Tot i així, el vaig poder assaborir prou com perquè les paraules allà escrites m’arribessin a indignar, escandalitzar i provocar. En altres paraules : m’arribessin a encantar.
Mesos més tard, el professor de Filosofia de l’Educació ens ha encomanat la tasca de llegir aquest mateix llibre durant les vacances de Nadal. Quan tornem el comentarem en profunditat tot junts.
Una altra lectura que hem de fer per la mateixa assignatura, i aquesta de manera més urgent, és el primer capítol de l’Emili de Rousseau. La recomenació del professor va ser que, per anar construïnt mica en mica la biblioteca de la nostra especialitat, ens compréssim el llibre sencer enlloc de fer fotocòpies. Jo vaig pensar que tenia raó i vaig decidir, engrescada, que me’ls compraria tots dos: El retrat i l’Emili.
L’endemà, és a dir, ahir, me’n vaig anar cap a l’Abacus de Sant Andreu amb la intenció de trobar una edició ben maca i en català de cadascun dels dos llibres. Era primer de mes, hauria cobrat les hores d’aguantar criatures a la feina, i em podria permetre la pijada de dues edicions tapa dura. “Si t’han de durar per tota la vida, que siguin macos”.
Així que vaig entrar a l’Abacus, i després d’entretenir-me buscant-ho pel meu compte, em vaig decidir a preguntar.
- Hola, estic buscant dos llibres. Un és l’Emili de Rousseau.
- Com?
- Emili. L’original francès és Emile de Rousseau. Rousseau. – l’última vegada li vaig pronunciar el nom tal i com s’escriu perquè no es confongués en teclejar-lo.
- Aviam, Emili de Rousseau... Doncs no surt coincidència... Qui és l’autor ?
Quan finalment ens vam aclarir, va poder dir-me que no el tenien. Vaig provar sort amb l’altre.
- I El retrat de Dorian Grey, d’Oscar Wi...
- Sí, sí, ja sé quin és.
Va anar directa a una de les múltiples estanteries per acabar-me dient que no, que tampoc no el tenien.
Vaig sortir preguntant-me si pel carrer Gran hi havia alguna llibreria. Aquell HappyBooks havia tancat, i no en recordava més. No, he descobert que en tot el carrer Gran de Sant Andreu no hi ha cap més botiga de llibres. Totes han caigut a l’ombra d’Abacus, que ja veiem que bé que va.
Ahir ho vaig deixar córrer i avui, després de contemplar l’edició tan xula (però espanyola) que ha trobat un company de El retrat, he tornat a la càrrega. L’Hipercor, El corte inglés i la llibreria que hi ha baixant la Rambla. Res de res.
Possiblement demà m’acostaré a l’FNAC, que no acostuma a fallar mai. Però ja té nassos que me’n hagi d’anar fins a Barcelona per trobar aquests dos llibres que, al cap i a la fi, tampoc no són tan estranys.
En fi, potser és que hauríem de començar a substituir alguna de les moltes botigues de bijuteria i complements que té el nostre carrer Gran per una llibreria que faci més goig.

Noranta-nou

Aquest estiu, abans que les unitats marxessin de campaments, vam renovar material tècnic. La gent del càrrec de material es va encarregar de comprar allò que necessitàvem.
Un dels grans canvis d'aquest any han estat els fanalets: finalment hem abandonat les samarretes i les bombones petites per començar a fer ús dels elèctrics.
Vam comprar piles recarregables i un carregador. Així que cada unitat va marxar amb fanalet i piles als seus respectius campaments.
Llops vam destacar per intel·ligència i no vam carregar les piles abans de marxar. Teníem el carregador, sí, però a quina corrent d'aquell terreny se suposava que l'havíem d'endollar?
La nostra patacada ens va costar unes piles no-carregables (per tant d'un sol ús, per tant més contaminants i no precisament barates) pagades a la senyora a qui compràvem el menjar. I quan, dotze dies després, vam tornar i vam posar en comú amb la resta com havien anat les aventures a Les Lloses, ens vam afanyar a explicar la decepció del nou fanalet:
- No us podeu ni imaginar la llumenera que feia! Feia tantíssima llum que a l'hora de sopar no el podíem posar al mig de la rotllana perquè ens enlluernava a tots! No es podia graduar i si te l'enduies a algun lloc, només veies el fanalet, així que et servia de ben poc!
La resta es van sorprendre moltíssim d'això que dèiem. Ells s'havien trobat amb tot el contrari: els seus fanalets feien poquíssima llum.
Vam arribar a la conclusió que seria qüestió de les piles:
- Quina sort que heu tingut! - ens deien.
- Sort la vostra, que com a mínim conserveu la vista. A nosaltres ens deixava cecs cada vegada que l'enceníem!
En definitiva, una de les moltes anècdotes que donen uns campaments (i que a mi m'agrada tant d'explicar a tort i a dret).
Ara bé, i aquest rau el motiu de tota l'explicació, després de reflexionar en què si m'hagués trobat en la situació oposada hagués trobat que l'aliena era molt més afortunada, vaig arribar a la conclusió que mai no quedem contents amb res. Això em va fer pensar en una de les moltes coses que m'ha ensenyat el nostre amic Bucay (aquell que recordo cada cop que veig el fons de pantalla del meu mòbil (sí, sóc així de friki)).
Que, encara que és important, molt important, no conformar-se i lluitar sense treva pel que es vol, cal que entenguem que la nostra felicitat no es regeix pel que no tenim, sinó pel que tenim. I, encara que jo defensi que només demostres que vols alguna cosa quan realment lluites per aconseguir-la (i d'això ja m'encarregaré d'escriure'n ben aviat), és cert que sovint ho tenim tot i ni ho sabem.
Cal que diferenciem entre un noranta-nou rodó, i un noranta-nou a l'espectativa del cent. Cal que, si mai notem que ens falta res, sapiguem què és i aleshores fer tot el possible per aconseguir-ho. Però no oblidem que, de vegades, no existeix el cent. I és amb un noranta-nou que ja ho tenim tot. No ho oblidem perquè sinó, el dia que estiguem a noranta-vuit, començaran els nostres problemes.
.
.

Pero qué pasaría
si la iluminación llegara a nuestras vidas
y nos diéramos cuenta, así, de golpe
de que nuestras noventa y nueve monedas
son el cien por cien del tesoro.
Que no nos falta nada,
que nadie nos ha quitado nada,
que no es más redondo el número cien
que el noventa y nueve.
Que eso es sólo una trampa,
una zanahoria que han puesto ante nosotros
para que seamos estúpidos,
para que tiremos del carro,
cansados, malhumorados,
infelices y resignados.
Una trampa para que nunca dejemos de empujar
y para que todo siga igual.
¡Eternamente igual!
Cuántas cosas cambiarían
si pudiésemos disfrutar
de nuestros tesoros tal como son.

J.B.

(Us he deixat la versió original del text citat. Si algú del nord o de qualsevol altre indret ho llegeix i no ho entén, que m'ho digui i li passaré la traducció catalana.)

Pirineus amunt

Sembla que mica en mica anem commemorant els aniversaris. Fa una mica més de dos anys érem a València cridant a tort i a dret que ja en feia 300 rodons de la Batalla d'Almansa. Feia 300 anys que les tropes filipistes havien usurpat (sí, per la força i amb armes) bona part del territori dels Països Catalans. També és cert que cada vegada tenim més a prop l'aniversari d'aquell 1714. Ara, però, hem fet una mica més de memòria i ens en hem anat uns quants anys abans.
350 translacions des que el nord del país va resultar ser una moneda de canvi d'allò més apetitosa, en el conegut Tractat dels Pirineus. I no m'estranya, era un bon tracte: el nord del Principat i, amb ell, la segona capital catalana passaven a ser de privilegi francès. Avui ja n'hi diuen el "Sud de França". Així de fàcil, oi?
I és que semblava que amb 350 anys d'opressió francesa n'hi havia d'haver prou per esborrar arrels i orígens. Amb això ja en tenien de sobres per ajustar un territori a la voluntat d'un estat estranger i els seus mètodes més que centralistes.
Doncs bé, dissabte passat érem 5.000 les persones que recordàvem que no tot és tan fàcil. Que costa molt fer desaparèixer un poble si aquest es nega a oblidar la seva pròpia identitat.
Ara, però, el dubte rau en si som capaços de ser coherents amb el que pensem. En si sabem trobar la millor manera d'assolir els nostres objectius. En si som prou conseqüents i autocrítics per tirar endavant les nostres conviccions col·lectives.
De moment i en part, sobretot per aquestes dates, caldrà recordar i cridar ben alt que els Països Catalans van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Passant, per tant, pel Perpinyà que dissabte passat penjava orgullós aquella estelada roja des de dalt del seu Castellet.

Dibuixos

El va veure assegut amb un full, una carpeta i un estri a la mà per dibuixar. S’hi va acostar sense tenir en compte, va acabar pensant més tard, que potser ell preferia estar tot sol.

- Ei ho fas molt bé, és molt maco.

- Gràcies – i va continuar ben bé sense immutar-se.

- A mi també m’agrada dibuixar, però no ho faig mai.

A ella li va semblar que, potser conscientment o potser inconscient, ell s’adonava que tot just s’iniciava una de les converses que, de bon grat, portaven compartint tots aquells dies.

- Per què? – va dir, altre cop sense deixar de dibuixar.

- Perquè no en sé – va intentar treure-li importància, amb aquell to resignat.

- Però no dius que t’agrada?

- Sí, però no em surt bé. No n’he sabut mai, de fer coses amb les mans. Tothom s’ha rigut sempre dels meus dibuixos. Jo també, perquè són patètics i fan molta gràcia.

Aquest cop sí que va deixar a part el dibuix i, mirant la seva futura companya de gremi i amb la veu greu, tranquil·la i pausada que el caracteritzava li va dir:

- No fas una cosa que t’agrada perquè en un principi no et surt com voldries?

- Això sembla.

Destrucció

La ràbia l’omplia de tal manera que semblava que en qualsevol moment li sortiria del cos i prendria forma física. No podia ni plorar, malgrat sentís un dolor de mesures tan extraordinàries. I mica en mica el rostre se li posava més i més vermell. I se li deformava, tot fent sorgir un aspecte més que desconegut per la gran majoria de les seves companyies.

Sens dubte anava in crescendo. Cada cop exterioritzava més l’obscur sentiment que li provocava el fet d’estar vivint, i sentint, una absoluta injustícia. Semblava fins i tot que en qualsevol moment hagués de començar a agredir el primer que passés per davant.

Però enlloc d’això, va allargar el braç per agafar aquell bloc que contenia bona part dels seus millors escrits. Acte seguit, i deixant anar un crit que de segur li prendria la veu per una bona colla de dies, va estripar tots els fulls de mala manera. Els va esmicolar amb força fins que no en va quedar ni un de sencer.

I jo, mentrestant, veia caure a càmera lenta cadascun d’aquests fulls. Veia com les exquisites línies s’anaven convertint, a poc a poc, en simples taques de tinta. Copsava, amb desesperació continguda, autèntiques obres d’art convertides de sobte en un no-res.

Ho veia com si es tracés de l’escena final d’una tràgica pel·lícula. Per imatge l’aniquilació del que tant havia costat de forjar. Els crits desesperats de qui ho havia construït i destruït com a banda sonora original. I, sobretot, amb la trista realitat que qui ho observava, espectant, no podia fer absolutament res per evitar el que davant seu estava passant.

LondonCity

No hi he estat mai, però diuen que Londres és una ciutat estranya. Diuen que és autèntica i que, malgrat els avenços que es puguin haver fet, conserva l’elegància d’altres èpoques.

Diuen que Londres és en blanc i negre (sí, com això que ara duus al canell). Diuen que és gris i que té un clima horrible. Que el menjar és horrorós i que no hi ha manera d’acostumar-se als seus horaris. No ho sé, suposo que tu m’ho podràs explicar millor, això. Suposo que em diràs el per què del tè a les cinc. Que m’ensenyaràs com va el canvi de moneda i que, quan vingui a visitar-se, m’ajudaràs a acostumar-me a que els cotxes vinguin per on no toca, tot fent-me una guia pels indrets més i menys coneguts de la ciutat.

I és que m’agrada Londres. Al cap i a la fi, m’agradaria igual si fos de qualsevol altra manera. Perquè des d’avui és casa teva, i et veurà créixer cada dia una miqueta més en els anys propers.

Ara bé, sigui com sigui, no permetis que LondonCity canviï el Tu que carregues a les espatlles. No deixis de ser el del riure histèric amb qui cantava a viva veu l’All my loving dels Beatles, i a qui saludava cada matí primer amb els cinc dits, amb el puny, la mà al pit i després assenyalant-te. Ni tampoc aquell pesat que em posava frenètica quan no podia deixar d’anar dient que sí amb veu greu sempre que entenies les explicacions dels professors.

Aquell que li han dit de totes les maneres possibles, des de Kain a Castell, passant pel nom de pila. Però aquell que, per mi, sempre serà l’Èlpot (tan mal pronunciat com sigui possible). O l’Èl, si m’apures.

Hi tornem!

Yerma de Federico García Lorca per 13 i acció

Divendres 25 de setembre de 2009 a les 19:30

Casal de Cultura de Sant Adrià
c/ Mare de Déu del Carme nº 22 de Sant Adrià de Besòs.

Preu de l'entrada: 6€
Organitza: Associació de familiars d'alzheimer.